Les eleccions nord-americanes són les més transcendents en molts anys
M’imagino que tothom deu estar d’acord que les eleccions de la setmana vinent a la presidència dels Estats Units són molt importants. El seu resultat i, per tant, la futura presidència nord-americana té conseqüències més enllà de les fronteres de la que avui encara és la primera potència del món. No és la meva intenció abordar amb profunditat la campanya electoral i les previsions dels seus resultats, però em sembla que sí que cal fer-ne una pinzellada. No m’agrada massa pronunciar-me sobre processos electorals d’altres països, llevat que conegui prou bé el candidat o que l’opció que representa estigui molt identificada amb Unió Democràtica. No conec Obama i tampoc McCain, i de relacions institucionals, no en tenim amb cap dels dos partits, tot i que els demòcrates han col·laborat a través d’una fundació com a observadors de la Internacional Democratacristiana. Per tant, en coherència amb aquest plantejament general, he procurat fugir tant com he pogut –que és pràcticament tant com he volgut- de les posicions a favor d’un i altre candidat. En aquest cas particular resulta, a més, que cap d’ells, ni el demòcrata ni el republicà, acaba de fer-me el pes. M’agradava més Hillary Clinton. Crec que als Estats Units els convé un canvi, però amb una certa garantia de seguretat. Obama dóna més garantia de canvi i McCain, de seguretat. Ara bé, ambdues coses a la vegada, em sembla que ni l’un ni l’altre. Però, vaja, això ja ho decidiran els nord-americans a les urnes el primer dimarts després del primer dilluns del mes de novembre, és a dir, el proper dimarts dia 4. En canvi, sí que vull posar l’accent sobre el significat d’aquestes eleccions i fer-ho lògicament des de la perspectiva europea. Per a mi són les eleccions més transcendents en molts anys. I ho són per diverses raons. La primera té a veure amb el terrorisme internacional. Bush i els Estats Units s’han equivocat amb l’Iraq i han de trobar la manera de sortir-ne, sense que afecti els seus interessos i, atenció, els nostres. No haurien d’haver entrat mai en el territori iraquià i encara menys quedar-s’hi, però un cop hi són no en poden sortir de qualsevol manera. Ara bé, sigui quina sigui la decisió que prenguin sobre l’Iraq, seria molt dolent per a tots plegats que tinguessin la temptació de fer-ho a l’Afganistan. Sé que això no s’ho han plantejat ni Obama ni McCain, però no els serà fàcil sostenir-ho, especialment si s’imposen els aires de canvi del candidat Obama quan arribi a la presidència. I quan es parla de l’Afganistan, cal fer-ho també del Paquistan, i aquí les coses s’emboliquen una mica més. Un altre punt on es focalitzarà la política exterior nord-americana és el de les seves relacions amb Rússia. Un dels fets més importants dels darrers mesos ha estat la invasió de Geòrgia per part de les tropes russes i el suport de Rússia a la independència d’Abkhàzia i Ossètia del Sud. Rússia necessita espai i reconeixement internacional, i Europa ho sap com ningú. Per tant, ens convé una administració nord-americana que sigui permeable a les tesis de la vella Europa. Ens convé a tots –als europeus i també als americans- inclinar Rússia cap a la balança europea de cara al nou equilibri internacional que la presència d’un gegant com la Xina exigirà replantejar. Això sí, una Rússia més respectuosa amb els paràmetres de les democràcies occidentals. La crisi financera ha posat sobre l’agenda nord-americana un nou repte: mantenir-se com a primera potència. I no li serà fàcil. L’epicentre de les turbulències financeres s’ha produït arran de l’excessiva desregulació dels mercats nord-americans contaminant, a partir de la globalització, altres economies occidentals, especialment les europees. Les darreres setmanes han propiciat que aflorés encara més el pes de països com la Xina i l’Índia que amb força estalvi intern i amb economies molt regulades, especialment en el cas de la Xina, posseeixen una part important dels capitals del deute nord-americà. En sintonia amb Europa, el nou president haurà de refer tot allò que el tsunami de la crisi s’ha emportat per endavant. Entre d’altres coses, el prestigi de les seves institucions financeres. Tot i això, sense tenir en compte tants altres fronts on la presència dels Estats Units i les seves polítiques tenen conseqüències per a nosaltres. El cas de Llatinoamèrica, amb Cuba al seu capdavant, és possiblement el més exemplar. I no cal dir que analitzar des de la península la relació de la nova administració nord-americana amb el govern espanyol ens resulta fonamental. Aquests dies la diplomàcia espanyola exhibeix públicament i sense ruboritzar-se tots els mecanismes de què disposa per aconseguir una cadira a la cimera convocada per Bush el 14 de novembre a Washington per parlar de la crisi. A Espanya li convé un escenari nord-americà postelectoral que li permeti recompondre les relacions afeblides per la política de Rodríguez Zapatero. En aquest sentit, la millor notícia per a ell és que sigui qui sigui el nou president de la gran nació nord-americana, no serà George W. Bush.
Publicat: 3 de November de 2008 Sense Categoria.
Comentaris: cap
El passat dia 20 de març llegia en aquest setmanari un article d’opinió del Sr. Jurado, del Partit Popular de Badalona, que sota el títol “l’Ajuntament enganya als comerciants” feia un brindis al sol a favor de la demagògia i faltant a la veritat.
L
